Heus aquí una vegada una dona senzilla, de poques paraules, faldilles negres com el sutge, igual que el mocador que empra per a tapar-se els cabells. La masia on viu, és quasi bé tot el que coneix. Ella és sàvia, no necessita moure's per viatjar. En el llegat de sons avis, sons pares i en aquestes contrades hi és tot.

 

Matinera, es lleva sigil·losament i es calça les faldilles, es posa bé el mocador i se'n va a la vora del riu. El sol despunta càlid, ja és primavera avançada. Clou els ulls i deixa que la calor i les olors l'acabin de despertar. Recull unes poquetes flors de saüc, amb delicadesa, com si flocs de neu prengués i les ensuma,  perquè no hi ha altre cosa mes dolça. S’arremanga les faldilles i allà en guarda un grapat, donant gràcies a les plantes i al nou dia. 

Pren uns trossos de llenya i encén el foc a terra. Omple el cassó d'aram amb aigua que ahir va recollir del pou de l'era i espera que arrenqui el bull, tot contemplant el llenguatge del fum. Deu flors de saüquer ballen dins l'aigua. Mentrestant, va a buscar el poc sucre que li deu quedar al rebost. N'endinsa unes unces dins el cassó, i de cop...màgia! L'aigua s'ha transformat en un xarop deliciós. Quan en Pepet es llevi, al menys, passarà la jornada tranquil, perquè aquesta poció et fa marxar la tos, els refredats i tots els mals dolents...

 

La meva besàvia mai va necessitar cap llibre, de fet, no en sabia de llegir. Bé, si que en sabia, llegia la natura. La mare de tots. 

Jo, estudio, cada dia, i entre les pàgines, poques paraules hi trobo que em parlin del xarop de saüc, l'oli de cop o l'aigua de centaure. Poc a poc, intento recuperar el llegat de les herbes, tant desconegut avui per nosaltres i tan savi al mateix temps.

 

No perdem ni un segon més en tornar a conèixer allò que ja sabem, que portem dels nostres ancestres, perquè la màgia de la nostra terra no ens la donarà cap medicina moderna. 

EL LLEGAT DE LES HERBES 

Per Núria Casellas

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now